text publicat a la xarxa el desembre de 2007
CUBA – III
La veritat es que aquest país m’ha fascinat tant que no puc parar d’escriure, ara que ja fa quatre mesos del viatge, més me n’adono del que m’ha marcat l’estança tot i només conèixer la meitat oest de l’illa.
La ciutat de La Habana és una gran extensió conformada per nombrosos barris força diferenciats tant per l’activitat que s’hi desenvolupa com per l’aspecte. Els edificis són baixos i l’estructura urbana és quadricular excepte en algunes zones dels barris més antics. La Habana Vieja és el barri més popular i és on es concentra la gran empremta colonial de la ciutat, empremta força desgastada, malmesa i d’imatge trista. Sota la pàtina de l’envelliment s’hi palpa l’esplendor d’altres èpoques. Personalment, el primer dia que vaig visitar La Habana, vaig rebre una bufetada, edificis en ruïnes, carrers destrossats, brutícia, pudors fètides, fum negre i molt de soroll. La Habana no és Cuba, és la capital de Cuba, tot i així, si no et deixes vèncer per les primeres impressions i li dones una segona oportunitat val molt la pena. Una recomanació, no comenceu la visita per Habana Centro, hi ha carrers on sembla que hagi passat una guerra.
El món rural és el més interessant, de fet, gairebé tot és rural menys les dues grans ciutats. Malgrat tenir un dèficit molt gran en infraestructures la gent es mou a peu, a cavall, en bicicleta, damunt d’un camió o fent autoestop. És habitual veure cavalls per la carretera i per l’autopista. D’autopista només n’hi ha una i només recorre la meitat de l’illa, els carrils no estan pintats, no hi ha cap tipus d’il·luminació, les incorporacions i les sortides no solen estar indicades i tothom et recomana que no condueixis per la nit.
Si hom no ha estat mai en un país tropical, la vegetació i el verd intens impressiona i et queda la referència per sempre. A la platja et quedes enlluernat amb el joc de colors de la sorra blanca i el mar turquesa, és un espectacle, fins que els ulls no s’adapten costa distingir les coses, el mar sembla cel i el cel sembla mar.
Es denunciable la construcció d’hotels indiscriminada a zones estratègiques, l’exemple més flagrant és Varadero, un complex turístic només per a turistes i prohibit per als cubans. De fet, un cubà no pot anar a cap Hotel del país. Cayo Santa Maria, un indret paradisíac, està condemnat a ser un altre Varadero. Estem expectants per saber què passarà amb Cuba quan no hi sigui en Fidel, esperem que el país prosperi però que no perdi el seu encant i sobretot que la gent no canviï.
Els cubans estan disposats a tot, com deia un senyor cubà “ no tenemos nada que perder”, en part és veritat però tenen molt per conservar.
És desesperant veure com prenen el pèl a tots els que vivim i treballem a Catalunya, és tant exagerat que no entenc la passivitat de la gent, a no ser que siguem una societat imbècil. Jo em sento imbècil, estafat i desmotivat. Aquesta imbecilitat es deu a molts factors però jo només en vull destacar dos: (1) Tenim uns polítics totalment incompetents (2) Tenim un rival molt més intel·ligent que nosaltres, sí senyors, els polítics espanyols i els seus delegats al territori són molt més savis que els nostres, menteixen reiteradament, frustren el nostre futur, ens divideixen i guanyen, aquí i allí. Els nostres polítics són tant rucs que a més de no convèncer i dur uns discursos totalment avorrits i obsolets dediquen els seus esforços a barallar-se entre si mateixos. Som la riota, sí senyors, la riota, no fem justícia a la nostra història.
La realitat Catalana – Els Botiflers.
