Felicitats Kosovo !!!

El 17 de febrer ha nascut un nou Estat dins la vella Europa. Un nou Estat de 2,2 milions de persones.
Al final, les coses cauen pel seu propi pes ... primer dins la República Federal Socialista de Iugoslàvia, passant per la República Federal de Iugoslàvia amb el tirà Slobodan Milošević.

Espanya, Grècia, Xipre, Eslovàquia, Hongria i Romania no reconeixen Kosovo. Per contra, 20 països de la comunitat disposats a reconèixer l’Estat de Kosovo, França, a destacar entre els que hi donen suport. La postura espanyola té una argumentació aberrant ... considerar tant il·legal la guerra d’Irak com la independència de Kosovo ... i el més trist de tot és que no ha tingut en compte ni la voluntat ni la realitat de Kosovo, s’ha pensat en clau espanyola i més concretament en clau espanyola electoral. La voluntat de barrejar-ho tot, intentar despistar i amagar la realitat ... estem, per desgràcia, massa acostumats ... amb les eleccions del mes de març el govern socialista ha de demostrar que és més espanyol que el partit popular. És com picar de cap a un mur de formigó armat, finalment hauran de reconèixer Kosovo i fins hi tot hauran de fer tractes diplomàtics i impulsar negocis empresarials. Qui seria tant ruc de tancar la porta a un nou Estat? doncs sembla que tenim resposta.

1991 Independència de la República de Macedònia.
1991 Independència de Croàcia.
1991 Independència d’Eslovènia.
1992 Independència de Bòsnia i Hercegovina.
2006 Independència de Montenegro.
2008 Independència de Kosovo.
20?? Independència de Catalunya

L’11 de març amb mocadors vermells.

La Plataforma pel Dret a Decidir juntament amb Sobirania i Progrés muntarà taules al carrer el dia de les eleccions espanyoles on el ciutadà podrà demanar, a través de la seva signatura, la competència a fer referèndums (consultes populars). L’adquisició d’un mocador vermell, per un preu simbòlic, servirà per autofinançar la campanya i mostrar-lo durant el dia de les eleccions: Si als referèndums, Si al Dret a Decidir.

A part de participar en la campanya hi pots pots col·laborar, més informació a http://www.decideixodecidir.cat/ .

Eleccions estatals

La veritat és que la política espanyola és avorrida, sempre ha estat cosa de dos. El bipartidisme és símptoma d’un país poc evolucionat i de poques idees, per sort la política catalana és molt més interessant. Personalment no em motiva anar a votar el proper mes de març, fa molta mandra. Si fem una mica de memòria el creixement més gran que ha patit l’independentisme català ha estat quan ha governat el PP. Si repassem aquesta darrera legislatura ha sigut tot un seguit de despropòsits del PSOE i de mentides reiterades (o promeses no complertes) d’en Zapatero respecte a Catalunya. Amb la ministra més fatxenda que ha tingut mai Espanya, em refereixo, es clar, a la Magdalena. Què volem, un president espanyol simpàtic? o un president espanyol ranci? L’avantatge que té el segon és que no s’amaga de la seva condició. Tots dos són nacionalistes espanyols perquè, no ens enganyem, això de l’Espanya plural a sigut un fracàs i l’Espanya federal no se la creuen ni els federalistes.

Ens hem de despertar d'aquest malson, es trist que ens hagin de maltractar perquè reaccionem. Contra pitjor es porta Espanya contra Catalunya més a prop estem d’aconseguir una majoria social sobiranista-independentista-catalanista. Cal que ens maltractin més? o realment ja en som conscients. Potser caldria un president espanyol ranci, els maltractaments serien els mateixos però potser la conscienciació seria més efectiva.

La realitat Catalana – Els Botiflers.

La realitat Catalana – Els Botiflers.

Botifler, mot català que representa encara una trista i lamentable realitat que frustra el nostre futur i que desil·lusiona a la gent humil i treballadora del nostre poble. Els botiflers solien ser membres de l'aristocràcia i de la noblesa catalana que volien augmentar el seu poder a partir del nou règim que s’instauraria amb la victòria dels Borbons (Felip V). Sembla ser que el seu origen popular ve de les galtes inflades que mostraven els monarques.
Des de l’aparició dels primers botiflers, per desgràcia, ha continuat havent-n’hi sobretot durant el franquisme i a l’actualitat. Els nous botiflers són importants empresaris i importants companyies que tot i ser catalans/nes practiquen una política espanyola. Desgraciadament, mentre tot el capital català no valori el seu poble, amb la bona fe de la gent no es pot aixecar un Estat. Són empreses que no creuen en Catalunya com a plataforma, inverteixen el cànon just i mai es manifesten contra l’assetjament de l’Estat espanyol. Obren delegacions a Madrid i fins hi tot hi traslladen el seu equip directiu. Amb aquesta actitud el que aconsegueixen és debilitar a Catalunya i dur-la a un carreró sense sortida: Espanya. Mentre que l’assenyat seria la projecció al món des d’Europa.
Algunes simptomatologies d’aquests empresaris són: No etiquetar els productes en català, mantenir webs amb l’extensió .es, patrocini de seleccions esportives espanyoles, obrir seus centrals a Madrid, etc.

memòries a Cuba III

text publicat a la xarxa el desembre de 2007

CUBA – III
La veritat es que aquest país m’ha fascinat tant que no puc parar d’escriure, ara que ja fa quatre mesos del viatge, més me n’adono del que m’ha marcat l’estança tot i només conèixer la meitat oest de l’illa.
La ciutat de La Habana és una gran extensió conformada per nombrosos barris força diferenciats tant per l’activitat que s’hi desenvolupa com per l’aspecte. Els edificis són baixos i l’estructura urbana és quadricular excepte en algunes zones dels barris més antics. La Habana Vieja és el barri més popular i és on es concentra la gran empremta colonial de la ciutat, empremta força desgastada, malmesa i d’imatge trista. Sota la pàtina de l’envelliment s’hi palpa l’esplendor d’altres èpoques. Personalment, el primer dia que vaig visitar La Habana, vaig rebre una bufetada, edificis en ruïnes, carrers destrossats, brutícia, pudors fètides, fum negre i molt de soroll. La Habana no és Cuba, és la capital de Cuba, tot i així, si no et deixes vèncer per les primeres impressions i li dones una segona oportunitat val molt la pena. Una recomanació, no comenceu la visita per Habana Centro, hi ha carrers on sembla que hagi passat una guerra.
El món rural és el més interessant, de fet, gairebé tot és rural menys les dues grans ciutats. Malgrat tenir un dèficit molt gran en infraestructures la gent es mou a peu, a cavall, en bicicleta, damunt d’un camió o fent autoestop. És habitual veure cavalls per la carretera i per l’autopista. D’autopista només n’hi ha una i només recorre la meitat de l’illa, els carrils no estan pintats, no hi ha cap tipus d’il·luminació, les incorporacions i les sortides no solen estar indicades i tothom et recomana que no condueixis per la nit.
Si hom no ha estat mai en un país tropical, la vegetació i el verd intens impressiona i et queda la referència per sempre. A la platja et quedes enlluernat amb el joc de colors de la sorra blanca i el mar turquesa, és un espectacle, fins que els ulls no s’adapten costa distingir les coses, el mar sembla cel i el cel sembla mar.
Es denunciable la construcció d’hotels indiscriminada a zones estratègiques, l’exemple més flagrant és Varadero, un complex turístic només per a turistes i prohibit per als cubans. De fet, un cubà no pot anar a cap Hotel del país. Cayo Santa Maria, un indret paradisíac, està condemnat a ser un altre Varadero. Estem expectants per saber què passarà amb Cuba quan no hi sigui en Fidel, esperem que el país prosperi però que no perdi el seu encant i sobretot que la gent no canviï.
Els cubans estan disposats a tot, com deia un senyor cubà “ no tenemos nada que perder”, en part és veritat però tenen molt per conservar.

memòries a Cuba II

Text publicat a la xarxa el desembre de 2007

CUBA – II
El millor de Cuba és, sens dubte, la seva gent, però també hi ha unes platges fantàstiques i uns indrets paradisíacs (de moment).
La gent és tranquil·la i la violència sembla no existir, es pot passejar pels barris de l’Habana amb tranquil·litat, això no treu que hi hagi molta picaresca i furts (si no es vigila), com a tot arreu. A Cuba és com si el temps s’hagués aturat, hi ha un aiguabarreig entre mig modern i antic tronat que fascina, encara es poden veure coses que ens han explicat els nostres avis i pares. La calma és present i sembla que no hi hagi pressa, és fàcil i agradable conversar, a la gent li agrada saber com vivim i pregunten, alhora que ens expliquen les seves vides. Quan es parla de Cuba i de la seva situació política la majoria deixen anar uns discursos molt similars, sembla que tinguin por d’expressar les seves pròpies idees. Hem trobat a persones (poques) que es posicionen totalment en contra i persones a favor. Veient com funciona el país, el fàcil és estar a favor, ja que tots els mitjans de comunicació són del “govern”. El bombardeig de la informació del “règim” és constant, a la ràdio, a la televisió, a l’escola i als cartells de les carreteres. Hi ha molt poques notícies del món, no hi ha cap altra publicitat que no sigui la del “règim”. També hi ha un altra factor per estar a favor, la comoditat, el “govern” et garanteix uns mínims amb els quals, en principi, pots viure: alimentació bàsica (sistema de cartilles), educació i sanitat. Els tres pilars bàsics per a mantenir a la població tranquil·la. Si ets una persona amb inquietuds i amb ganes de muntar negocis i progressar individualment ho has de fer il·legalment o marxar del país, no hi ha més opció.
És veritat que l’embargament o bloqueig, segons qui ho menciona, que té Cuba per EUA és vil i detestable i que els països democràtics del món s’haurien de posicionar seriosament en contra i fer-hi alguna cosa, però també és l’únic argument que manté Cuba de la seva agonia. Potser ja els va bé als dos governs, no trobeu? Hi ha un mot que és diu retroalimentar. De totes maneres els perjudicats i les víctimes són els cubans, són ells els que tenen la última paraula, des del govern cubà s’alimenta l’odi constant cap a EUA i no tots els ciutadans d’EUA estan a favor de l’embargament ni del senyor Bush.

NOTA: En aquest article apareixen entre cometes i cursiva els mots “règim” i “govern”. La veritat és que no puc anomenar república a aquest país, tenint en compte que una república és un estat o un país dirigit per persones que basen el seu poder polític en la voluntat democràtica del poble, en què els ciutadans tenen el dret al vot i la qual cosa dóna al govern el fonament de legitimitat i sobirania. Que jo sàpiga, així no funciona la República de Cuba, no s’elegeix al president, encara existeixen presos polítics, ...

memòries a Cuba

Publicat a la xarxa el desembre de 2007

CUBA – I
Introducció telegràfica: -STOP- República socialista -STOP- Illa tropical d’uns 111 mil km2. Població actual: aprox. 11,4 milions -STOP- Població autòctona extingida al segle XVI a mans dels conquistadors espanyols -STOP- Repoblada pels conquistadors i per esclaus africans -STOP- Segle XVI: decadència espanyola. Lluites amb francesos, holandesos i anglesos. Inici de la pirateria i contraban -STOP- 1763, Espanya recupera Cuba a canvi de la península de Florida que passa a mans d’EUA -STOP- Segle XIX: inici de les guerres d’independència, arrelament nacionalista entre la població criolla -STOP- 1878, José Martí funda el Partido Revolucionario Cubano -STOP- 1898: intervenció oportunista dels EUA a la guerra amb el resultat de la caiguda definitiva dels espanyols. Tractat de París: EUA rep el control de Cuba, Puerto Rico i Filipines. S’aconsegueix una “independència” però amb tutela i intervenció d’EUA -STOP- 1902: “Independència” formal controlada per una oligarquia depenent de Washington, Cuba es converteix en una neocolònia d’EUA -STOP- Fins al 1959 es segueixen les dictadures corruptes -STOP- 1959: Guanya el moviment revolucionari encapçalat per Fidel Castro -STOP- 2007: Segueix el règim de Castro.
Cuba és un país complicat i difícil d’assimilar. Després d’estar-hi tens la sensació d’haver-hi passat de puntetes i de saber poques coses. Un cop païda l’estada i després d’haver fet una composició de lloc i reflexió, s’hi pot treure alguna conclusió personal amb el que s’hi ha viscut a través de veure, parlar i guaitar. Per conèixer bé el país el millor és allunyar-se dels complexos turístics, intentar evitar els hotels i els restaurants, a canvi s’aconsella les “casas particulares” i els “paladares”. Els hotels i els restaurants són de l’Estat, com gairebé tot el que es belluga per Cuba, l’Estat controla la indústria i el desenvolupament del país. Cuba té una manca important d’infraestructures i d’inversions, el transport és pràcticament inexistent i el que hi ha és deficient, per tant, s’aconsella el lloguer d’un cotxe per recórrer la geografia. La xarxa de lloguer d’automòbils, evidentment, també és de l’Estat. La xarxa de carreteres és precària i insuficient i tenen un deficient Estat de conservació: no hi ha indicacions ni senyalitzacions i el ferm és discontinu. La informació internacional és gairebé nul·la, la premsa, la ràdio i la televisió està controlada per l’Estat. Encara existeix la pena de mort, tot i que no s’executa. Internet és pràcticament inexistent, és controla des de la intranet cubana de l’Estat. Existeix l’accés “il·legal” a la xarxa. El mercat negre és habitual. El sistema monetari existent no té valor internacional, l’Estat obliga al canvi de moneda a través d’una xarxa de cases de canvi anomenades “cadeca”. Hi ha dues monedes: el “peso nacional” i el “convertible”. La població rep el salari amb moneda nacional que està molt per sota del convertible, hi ha una equivalència desproporcionada entre les dues monedes. Amb la moneda nacional només es té accés a la “canasta básica”, una espècie de cartilla de raccionament, i a comptades coses més, com per exemple, els limitats transports i els gelats de “Copelia”. La salut és gratuïta per tothom, això sí, amb moltes limitacions. En resum: precari, tot i que no es pot considerar un país del tercer món.