La veritat és que la política espanyola és avorrida, sempre ha estat cosa de dos. El bipartidisme és símptoma d’un país poc evolucionat i de poques idees, per sort la política catalana és molt més interessant. Personalment no em motiva anar a votar el proper mes de març, fa molta mandra. Si fem una mica de memòria el creixement més gran que ha patit l’independentisme català ha estat quan ha governat el PP. Si repassem aquesta darrera legislatura ha sigut tot un seguit de despropòsits del PSOE i de mentides reiterades (o promeses no complertes) d’en Zapatero respecte a Catalunya. Amb la ministra més fatxenda que ha tingut mai Espanya, em refereixo, es clar, a la Magdalena. Què volem, un president espanyol simpàtic? o un president espanyol ranci? L’avantatge que té el segon és que no s’amaga de la seva condició. Tots dos són nacionalistes espanyols perquè, no ens enganyem, això de l’Espanya plural a sigut un fracàs i l’Espanya federal no se la creuen ni els federalistes. Ens hem de despertar d'aquest malson, es trist que ens hagin de maltractar perquè reaccionem. Contra pitjor es porta Espanya contra Catalunya més a prop estem d’aconseguir una majoria social sobiranista-independentista-catalanista. Cal que ens maltractin més? o realment ja en som conscients. Potser caldria un president espanyol ranci, els maltractaments serien els mateixos però potser la conscienciació seria més efectiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada